
Benvingudes i benvinguts al món màgic de Profanus
Una declaració íntima que comença en castellà rioplatenc.
Quina difícil de començar a baixar les idees que habiten a la meva cap, que creixen, s'entrelacen, muten, s'instal·len.
Aquesta història comença a Buenos Aires, Argentina, fa uns anys. Trevei a un museu d'història i arqueologia urbana i, lluny d'enquistar-me en els suports anacrònics del disseny museogràfic, buscava diferents maneres d'acordar-me a la gent, de poder contagiar-los encara que sigui una mica de la passió que la recerca desata a la meva ànima. Cada vegada que sumàvem un nou guia a l'equip l'instrucció que li donàvem era la mateixa: si el visitant no s'emociona, no hem complert el nostre objectiu.
En aquest museu s'explorava la història del país on vaig néixer i el desenvolupament de la ciutat que l'allotja a partir de la superposició de vides, anys i funcions d'una casona de maons i argila. I juro que no exagero: la gent surfiava un mar d'emocions durant la seva visita, regalant-nos fins i tot algunes llàgrimes.

Quan la idea de migrar es va fer més sòlida, una mica del treball que feia en aquest museu va saber extrapolar-se cap a la meva pròpia història. Ja tornaré sobre aquesta idea. No és rar que una persona que està a punt de deixar tot el que coneix darrere de sí busqui entendre's, repensar-se. Els moviments mentals que suposa una migració són fins i tot més forts i significatius que els físics.
Al principi pensava en aplicar per treballar en un museu barcelonès. Fins i tot vaig arribar a seure a reordenar el meu currículum per presentar-lo en un país diferent: Màgister en Història de l'Art, avançava l'encapçalament. Però clar, allà el terme que s'utilitza és el de Màster. Vaig corregir-lo llavors. Dos anys de cursada i dos anys d'investigació de tesi. Momento, allà els màsters duren un any, com es tradueix llavors el meu títol?
Imagineu-vos que, si això era abrumador, ara tindria que entendre una cosmovisió nova… Tramitar un nou DNI que inclogués el cognom de la meva mare i que digués que, a més d'argentina també era espanyola; buscar un nou departament, que ara es diria pis; entendre com funcionava la salut pública local, les lleis laborals, el règim impostiu, que hi ha carrers en què s'ha d'aparcar del costat esquerre durant els primers quinze dies del mes i del dret els restants… I acostumar-me a que la segona persona del plural ara seria vosaltres i no vostres, i que aquest paràgraf hauria d'haver començat per imagineu-vos i no per imagineu-vos.
Darrere d'una ona d'incertituds que cada vegada s'agitava més, les dubtes i qüestions creixien sense descans. Qui sóc? Què vull fer? Començar de nou pot ser alliberador i abrumador alhora.
Una cosa la tenia clara: Catalunya és un país per si mateix i la seva gent està orgullosa de la seva herència. És per això que, mentre mirava tots els objectes que havia acopitjat durant els 36 anys que portava sobre aquesta terra i triava quina portar, quina deixar darrere, quina regalar (i a qui) i quina vendre, vaig anar al Casal de Catalunya del carrer Chacabuco, al meu queridíssim barri de Sant Elm, per aprenrendre classes de català. Tots els meus amics es riuren de la meva ansietat. Encara no tenia bítols d'avió i ja estava volent estudiar una altra llengua. Però ja no hi havia places. Vaig haver de aterrar sense saber parlar la llengua del que seria la meva nova llar. Estaran (estareu) començant a entendre que sóc una persona d'obsessions fortes.
Però els vaig explicar del museu, El Zanjón de Granados, i com aquesta experiència es va projectar en el més íntim dels meus ossos. Les visites sempre començaven igual, parlant de la família que havia construït la casa. L'any en què ho havien fet. A què s'hi dedicaven, per què havien pogut aixecar un caseró d'aquesta manera i les raons per les quals tenia una fisionomia tan particular. Vaig continuar per presentar el projecte de restauració, a la família que havia dedicat més de 20 anys a investigar, il·luminar i retornar-li la vida a aquell lloc. Vaig parlar de Don Jorge, que va començar sent el meu cap i va acabar convertint-se en molt més. Quan finalment i entre llàgrimes vaig prendre el valor de dir-li que m'en anava, em va contestar "per veure créixer un fill cal deixar-lo anar". Ho escric i torna a fer-me el nus a la gola. Sóc una persona bastant plorona, a més… I vaig continuar introduint les famílies migrantes, que havien vingut de molts llocs d'Europa, buscant deixar darrere la gana, la guerra i la persecució política, que havien habitat aquella mateixa casa des de finals del segle XIX fins ben entrada la dècada dels 70, durant el XX. Allà les anomenem conventillos: cada habitació de la casa era habitada per una, a vegades fins i tot dues famílies, compartint els seus patrons i terrats. En aquesta casa en particular havien convivid fins i tot 100 persones alhora. S'escoltava parlar castellà, italià, alemany, francès, rus, polonès… Els veïns es feien família encara que ni tan sols parlaren la mateixa llengua. Tot això es podia explicar a partir d'alguns maons que alguna vegada havien estat assentits amb argila i la paraula família no deixava de repetir-se, tal com heu pogut atestar només amb llegir aquestes línies.

I què podrien dir els meus maons, el meu andamí, les meves arrels? Amb què s'amalgamava tota la història d'aquesta casa que sóc la meva persona? Em dic Maria Eugenia García. Ara, Maria Eugenia García Domínguez. El meu avi patró havia arribat a Buenos Aires des d'Astúries amb els seus pares, sent ell molt petit, per créixer en un conventillo del carrer Chacabuco, al barri de Sant Elm. Allà tenim les primeres coincidències. N'hi ha haverà moltes més. Durant la seva adolescència, i a l'Escola de Belles Arts d'Avellaneda, va conèixer a Nora i es van casar. L'art travessa la meva família des fa ja diverses generacions. Conservo fins i tot algunes xilografies fetes pel meu tataravell, que una mica em recorden aquells rosts solts, bellíssims i una mica esquemàtics dels dibuixos d'Egon Schiele.
El cognom Domínguez em arriba pel meu avi matern, primera generació nascuda en sòl argentí d'una parella gal·lè que s'havia conegut en el vaix que els conduïa cap a la seva més gran aventura. Si jo nagejava en incertitud, no podia començar a imaginar-me la que ells han de sentir corrent per les venes en pujar a un transatlàntic, sense saber què els esperava de l'altre costat. Però torno al meu avi. Va créixer en un poble de camp somiant amb ajudar la gent, i va créixer per convertir-se en infermer. Els seus pares no sabien llegir ni escriure. Un dia, el seu millor amic, perdument enamorat d'una jove, va aconseguir aquell ansiat sí després d'haver-la convidat a prendre un gelat i, com ella anava a anar amb una amiga chaperona, li va demanar com a favor que l'acompanyés. Així va ser que Oscar Domínguez va conèixer a l'Elsa Vila, una catalana més acomodada i capritxosa i tot el que fins aquell moment no sabia que necessitava per ser feliç.

L'Elsa, o Beba, com tots la truien, té 100 anys. Mai va parlar gaire de les circumstàncies de la seva vida de nena, tot i que va guardar algunes històries que ens van donar algunes pistes. Cada 5 de gener calia fer bondat si vollem que els Reis de l'Orient ens portessin regals, perquè el Patge Fumera, que era invisible, havia entrat per la comíni i ens estava mirant. La seva casa no tenia comíni, però ningú s'hi havia aturat en aquest detall. El secret de l'èxit que havia colpit repentinament el nostre veí Pedro, segurament l'havia trobat en una espiga de blat: ha de ser obra del Bocarrot, deia. Eugenia, tanca la porta que s'hi mete el Bufarut (més tard entendria que era la castellanització rioplatenca de l'imperatiu català tanca).

La besa no contava gaire de la seva infància, però sí sabem que la família era de Barcelona. Hi havia una fotografia del bisavi girant per la casa, vestit amb un vestit que sempre em va semblar immolcut, inquebrantable, prístin: com si hagués estat tallat per a una escultura. I un barret d'estiu. L'avi era molt galant. Molts anys després, saltant-se una generació, aquí sóc, en aquesta mateixa ciutat que servia de escenografia en aquella fotografia. Amb el meu marit, Leandro García Pimentel, artista. No ens vam conèixer a la universitat d'art, però sí va ser ell qui em va convidar a prendre una cervesa per explicar-me sobre la carrera, i acabem estudiant al mateix lloc. Podria passar per coincidència, si me lo permets. I com no explicar-vos que també vam venir amb el nostre goset senior, Don Godard García de la Pelota. El tipus més genial que habita en aquest planeta.

Abans de migrar, i intentant entendre les meves arrels, vaig començar la meva recerca sobre mitologia catalana. A ningú no li va semblar gaire estrany, sempre m'he interessat per entendre les històries que fan un poble i forgen la seva identitat i caràcter. Però vaig necessitar arribar aquí per aprofundir-la. Vaig tramitar el meu carnet de la Xarxa de Biblioteques i vaig bujar-m'hi. Recordeu que no havia aconseguit lloc per estudiar al Casal de Catalunya? Tots els llibres estaven escrits en català, per la qual cosa vaig haver d'aprendre a llegir-lo abans de poder pronunciar-lo: Softcatalà, IA (diverses), traduïdors, molta intuïció. Així vaig descobrir tantes versions d'aquestes històries que havien nascut de l'oralitat com vaig poder. I vaig visitar tants pobles com em va donar el temps.
Quan treballava al museu, creia que les històries particulars d'aquell caseró servien com a excusa per parlar del desenvolupament de Buenos Aires, però aviat vaig comprendre que era al revés: aquesta història generalista d'una ciutat sencera era la que acabava per explicar la individualitat de cadascuna de les seves parts, amb la seva riquesa i la seva misèria. Persones amb nom i cognom, que oferien les seves pròpies experiències per a la construcció d'un relat col·lectiu. I, a més de descobrir les històries d'aquesta terra, més entenia que em podia veure reflectida en els seus relats. Aquestes mitologies, en principis llunyanes, em van permetre comprendre una mica més sobre mi mateixa.
I, finalment, anava a arribar el moment en què començaria a estudiar català. Vaig adonar-me de la importància de fer-lo servir, de connectar amb la gent parlant la mateixa llengua que tant orgull els dona. Aquestes llegendes s'han transmès de generació en generació amb els sons d'una nació plena d'història i tradicions.

Aleshores, vaig buscar ajuda per escriure la meva recerca en català. I vaig decidir traduir-la al castellà i a l'anglès perquè tothom pugui conèixer els personatges, els llocs i els mites que sostenen aquesta cultura.
I per què un tarot, us preguntareu… Quan escrius històries orals, les congeles. No volia fer això. Potser, fent servir la baralla, aquests relats continuaran mutant, enriquint-se, creixent. I perquè, cada vegada que ho necessito, truco a l'Argentina per demanar-li a la meva àvia de 100 anys que em curi el mal d'ull. La màgia ve de la seva mà. Una altra coincidència.
Ara sóc l'Eugènia. La meitat de la meva vida està a l'Argentina, i l'altra meitat és aquí, a Barcelona. Però no em sento fragmentada, sinó elàstica. El meu cos simbòlic creix i Profanus és el cor que uneix totes les meves singularitats, les dona forma i convida a crear comunitat. Aquesta és la meva història particular amb la qual explicar un fenomen més gran, encara que aquest discurs acabi per definir-me a mi també. Com les històries que alguna vegada van passar pel caseró de Buenos Aires, que avui és museu.
Si heu arribat fins aquí, benvingudes i benvinguts al món màgic de Profanus. Les següents entrades s'enfocaran en el meu procés de recerca, en aprofundir les històries que hem escollit per crear el Tarot Profanus, en presentar possibilitats d'anàlisi i lectura de la baralla… I potser també, qui sap, alguna que altra descàrrega personal, com ho va ser aquesta introducció.
Us convido a fer xarxa. Profanus va néixer d'un procés personal, però segur que creixerà al voltant d'una comunitat.
Continuem creant la nostra història.


