Tradicionalment, la Força s’ha representat en diferents baralles com una dona que obre la boca d’un lleó temible amb les seves pròpies mans. Una al·legoria majestuosa, carregada de solemnitat i control. D’altres, com el Tarot de Mantegna, el Tarocchino Bolognese o el Minchiate, fins i tot mostren una dona que partix o sosté una immensa columna de pedra. Una imatge literal i inequívoca per representar una energia tan ferma, indòmita i continguda com la força.

Em venen al cap altres representacions que s’allunyen dels naips, però que també han intentat condensar tota la cronologia de l’acció, tota la tensió d’una força sintetitzada en un instant de pausa. Penso en El Discòbol de Miró d’Elèuteres, per exemple. Una figura immòbil que representa tot el que ha passat i tot el que passarà en l’estabilitat d’un buidatge de bronze que no ha arribat fins als nostres dies, però que coneixem gràcies a una còpia romana tallada en marbre.
Tanmateix, nosaltres hem triat un bufó.
La nostra carta número 11 mostra un personatge de constitució normal, amb el pas del temps marcat al rostre, una mica atrotinat i maldestre, totalment desproveït de formalitat i compostura. Una mica estrany, potser, però gens forassenyat.
Deixeu-me que us ho expliqui.
La seva història ens remunta a Girona, a una època que no està gaire clara. Algunes versions de la llegenda parlen del segle XIV, però les més probables són les que la situen durant el segle XVII. L’element fonamental per entendre aquest personatge és la pesta bubònica.
Coincidint amb el final de la Guerra dels Segadors, la pesta negra va significar per a Girona poc més d’un miler de morts. I va ser per intentar contenir l’epidèmia que les autoritats van decidir crear la Junta del Morbo, constituïda pels anomenats morbers i bastaixos. Aquests operaris s’encarregaven de detectar els malalts, traslladar els contagiats i enterrar ràpidament els cadàvers en fosses amb calç per evitar-ne la propagació.
La Junta va ordenar tapiar finestres, forats i portals secundaris de la muralla, i va prohibir l’entrada a qualsevol persona que no disposés d’una autorització escrita per visitar la ciutat. Es va desplegar un gran dispositiu de seguretat en diferents carrerons, sota l’estricta vigilància de guàrdies armats amb arcabussos, i, a més, es van instal·lar cadafals en diferents punts de la ciutat per als reus que intentaven saltar-se les estrictes mesures de seguretat.
I un dels carrers que va quedar completament aïllat va ser el carrer de l’Argenteria, l’escenari de la nostra bufonada. Davant la quantitat de casos, les autoritats van tancar tots dos extrems de la via amb tanques de canyes i cadenats, amb la intenció d’impedir qualsevol contacte amb la resta de la ciutat.
Segons documenten els estudis històrics dels Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, els residents van quedar atrapats dins del perímetre sense poder abastir-se per si mateixos. Aquells que encara es mantenien sans convivien porta per porta amb els contagiats, sota la por constant de contraure una malaltia tan terrible com fulminant: la febre alta, els deliris, l’esgotament extrem i l’aparició de bubons només podien indicar una esperança de vida de pocs dies.
El confinament no només representava un patiment físic, sinó també una angoixa punyent que mantenia els gironins terroritzats i abatuts per la incertesa, el dol continu i el tedi d’un tancament indefinit.
Fins que un dia va aparèixer el Tarlà.
Vestit de bufó, el seu estendard era la seva pròpia bogeria.
A força de piruetes, malabars, danses i facècies, va tornar l’esperança tan anhelada a un poble que ja no tenia motius per riure.
Imagineu-vos l’escena: enmig de l’entorn ombrívol del confinament i la quietud plúmbia d’aquells que esperen una mort anunciada, el contrast absurd d’algú que desafia la por des de la simplicitat de la seva burla es convertia en el símbol de la bogeria o, si més no, de la humanitat.
Amb moviments exagerats, va començar a fer voltes i salts, a agitar els braços com un espantaocells vivent, a regalar ganyotes i destreses a través de les finestres més fosques. I en la seva insistència per sostenir-se a l’aire i arrencar un somriure a aquells que ja no tenien energies ni per mantenir-se dempeus, bategava una força serena, obstinada, sincera i incommensurable: la decisió de no rendir-se davant del pànic, de no cedir davant la por, de sostenir l’ànim contra tot pronòstic i de plantar cara a la mateixa mort.
Sí, des de l’aparent insignificança d’un ésser comú, gens extraordinari als ulls inexperts, sorgeix la més pura de les forces: la força interior d’un esperit indòmit i, tot i ser anònim, capaç de condensar allò col·lectiu i comunitari en la fermesa del seu coratge i la seva resiliència.
El Tarlà és una de les nostres cartes preferides. Troba allò magnànim i grandiloqüent en un gest aparentment trivial, però en essència inflexible. Un mirall de poder interior, coratge, resiliència i compassió.
Si aquesta història us ha agradat tant com a nosaltres, us convidem a visitar Girona durant les Festes de Primavera, quan el poble penja el seu Tarlà al carrer de l’Argenteria per recordar-lo i honrar allò que encara representa.