Pòster A3 El Botxí

Vivía a la muralla. La seva casa, estreta com un sospir contingut, estava encaixada entre la capella de Santa Àgata i la Casa Padellàs. Des d’una finestra estreta i desvencijada, el botxí veia la Plaça del Rei, on les ombres s’allargaven com dits inquisidors.

Deien que arrossegava una maledicció hereditària i que la seva sang havia de vessar sang, que el seu llinatge estava marcat pel pes de la destral i el fil de l’espasa. No se n’escapa un del destí quan el fat el crida pel seu nom.

I així, davant del seu inevitable infortuni, el botxí va consagrar la seva ànima i el seu cos a un fi major: que cap execució que dugués a terme no deixaria de tocar també l’ànima, i que cada caiguda de l’acer produïda per la seva mà ressonaria amb estoïcisme als salons del judici etern.

Perquè el judici que El Botixí imparteix no és el final, sinó el veritable principi, i la seva sentència cau amb l’arcà 20 del Tarot Profanus.